Esquemes trencats per BTV

07/03/1998

por Carles Hac Mor en "Avui"

L’experiència en procés de Barcelona Televisió és alliçonadora pel seu democratisme, que supera un prejudici habitual en el món de la cultura: la voluntat poruga de controlar, d’incidir, en allò que es publica, que s’emet. A BTV, el control -que sempre implica selecció i censura- hi resta reduït al mínim. El director de BTV, Manuel Huerga (més aviat li podríem dir coordinador, perquè director sona autoritàriament), hauria d’anar fent passos per aconseguir el descontrol total -sinònim d’anarquia, una situació tabú que per molts, però, és òptima-, la qual cosa permetria el caos de l’espontània expressió estètica, ideològica, de tots els ciutadans, a través d’un canal de televisió.

L’esquerra postmarxista veu el democratisme com una degeneració de la democràcia, i la dreta també l’entén com un mal que només pot conduir al desastre. I sí: realment la democràcia a ultrança comporta aquest perill i, tanmateix, permet sempre un ventall de realitzacions i possibilitats insospitades. Per als detentors del poder i per als que hi aspiraven, la distinció entre democràcia i democratisme equival, doncs, a la que el franquisme feia entre llibertat i llibertinatge. Per sort, BTV ha tirat al dret i ha obert de bat a bat les seves portes sense cap por. Manuel Huerga i el seu equip (Cuqui Pons, Mercè Camins, Josep Rocafort, etc.) treballen per deixar fer. I els resultats són engrescadors i, a més a més l’audiència va creixent. Les càpsules -element vertebral de la programació de BTV, juntament amb les gravacions dels fotomatons de vídeo instal·lats en carrers, places i mercats perquè tothom hi pugui dir la seva i fer el que vulgui- constitueix el súmmum de l’hàlit de BTV, lliurat a deixar que es manifestin els esperits d’una ciutat plural amb un substrat llibertari. Els autors de les càpsules (les quals duren de tres a cinc minuts) són ciutadans que, amb ganes de fer d’home e la càmera a la manera de Dziga Vertov, han anat a BTV a demanar-ne una, de càmera (petita i de qualitat altíssima), per gravar; i després BTV els proporciona l’ajut d’un tècnic per muntar la gravació. Les càpsules provenen de totes les barriades de la ciutat i de gent de condicions molt distintes.

Mirar BTV vol dir no embadocar-se -ja que no demana mai una atenció exclusiva- i anar copsant una successió ràpida d’imatges d’estils absolutament diversos, dins el gènere càpsula, una aportació important de BTV a la cultura audiovisual. BTV és una finestra que dóna al carrer, i també a interiors, i que val la pena de deixar oberta per fer anar els ulls i el cap, per entendre com seran algunes televisions del futur, per imbuir-se d’estètica càpsula i per arraconar concepcions culturals i polítiques caduques.


© 2008, ManuelHuerga.com | este website usa SPIP