Carta de l’Imma Sust
11/10/2006
Vuit anys de relació. Hi ha hagut de tot, novetat, alegria, joventut, innocència, llibertat… però sobretot, riure a tope. Puc assegurar que mai m’he rigut tant fent un programa de tele. De fet, crec que mai m’he rigut tant a la vida! Mai he segut tant feliç treballant.
Lo millor va ser al principi, quan l’Spin presentava i jo l’ajudava des de darrera. Ens havíem arribat a tirar nits senceres tancats a la sala d’edició pensant com faríem el programa. Si no ens sortia res, anàvem a fer un cubata al bar del Fede i esperàvem a que ens arribes la inspiració. Mai vaig pensar que perdés el temps, al contrari, pensava que és el que faria el dia que s’acabés aquell xollo de feina, que em donava tant bon rotllo i tantes alegries.
Mes endavant l’Spin va tenir que deixar de presentar el programa, i teníem que buscar un altre persona, tot un drama per mi. Primer perquè l’Spin desapareixeria de la meva vida professional i desprès perquè vindria algú diferent, algú que potser ni li posaria tot l’amor que el "Videomaton Show" necessitava. Com em podia imaginar que la persona que vindria seria "jo"? M’explico: em van robar la bici, vaig fer un videomaton per queixar-me i el director de la tele (llavors encara no era el Manel, era "El Director") va veure alguna cosa, que el va portar a proposar-me "a mi" per presentar el programa. Quina por. Em va costar una mica decidir-me, però al final em vaig atrevir. Va ser divertit. Totes aquelles coses que pensava quan estava tancada a la sala visionant videomatons, les podia dir. S’hem va donar la oportunitat de jugar, provar i aprendre amb total llibertat. De la mateixa manera que la gent es podia posar tranquil·lament davant d’una càmera i dir el que vulgues sense cap censura, a mi s’hem va donar la oportunitat de fer el mateix.
El videomaton ha format part de la meva vida durant molt de temps. Ara ja no hi és, però puc assegurar, sense cap mena de dubte, que si aquest programa fos un persona, seria l’amor de la meva vida. Sé que no en trobaré un altre d’igual, perquè mai més tornaré a tenir 23 anys, mai més tornaré a aprendre el que ja sé i mai més m’hi podré tornar a enamorar, perquè ja no existeix. La innocència de la joventut em va fer creure que desprès d’aquest amor en vindrien més, que a totes les teles gaudiria de la mateixa llibertat, que tots els directors serien com el Manel i que el videomaton no moriria mai! Què innocent… en fi, ara ja soc gran i l’únic que puc dir es que aquesta és una historia sobre una època, una historia sobre un lloc, una historia sobre la gent, però per sobre de tot, una historia sobre l’amor, un amor que viurà per sempre. :-)